A l’amic Pere Gardella, també conegut per Pere de Ca l’Agustí:
Amb la sobtada mort d’en Pere Gardella, amic entranyable i d’una família d’amics de sempre, s’ens ha escapçat un fragment de la nostra vida. El coneixia i el recordo de ben petit: de l’escola; en la vessant futbolística de “gran” (tant en qualitat com en alçada i presència) jugador del F.C. L’Escala (era el Migueli escalenc) i de bon amic de la família i especialment del meu pare en la vessant musical. I sempre com un nen, jove i home cordial, simpàtic, alegre i amic de tothom.
Però la vessant que m’ha marcat i per la qual el recordo amb més afecte és amb la musical. D’una família que tots tenen grans aptituts pel cant.
Amb la teva absència ens heu deixat tots els components d’aquell grup musical escalenc que ens fèieu les delícies dels finals de festa musicals de Ca l’Hereu, a la década dels 60, després d’una divertida obra de teatre representada al Saló Cinema Sureda. Però tots esteu en el nostre record i a tots us tenim en un racó ben gran del nostre cor.
En Pere Gardella, Llucià Carbó, Simeó Català i Joaquim Piqué, el meu pare. Tots els que em vau alegrar la meva infantesa amb les vostres cançons, en especial, sudamericanes. Des de petit que vaig “mamar” la vostra música i la porto a la sang. Els vostres cants van traspuar la meva pell calant fons fins el punt que una de les meves músiques preferides sigui la procedent del continent sudamericà. Los Panchos i Los Paraguayos eren la vostra debilitat i d’aquí que el vostre repertori estés impregnat d’aquestes boniques corrandes. No oblidaré mai la meva cançó preferida: Recuerdos de Ipacaray. Un munt més de melodies que mai oblidarem conformaven la vostra col.lecció: Ave Maria no Morro, Anahí, Galopera, Alma llanera, La flor de la canela… però sobretot ALMA, CORAZÓN Y VIDA, cançó que conté, en el seu títol, els tres ingredients que vosaltres aportàveu a les interpretacions.
Recordo com si fos ahir els assajos esporàdics, a l’hivern, a la botiga de la Sastreria del meu pare a la plaça. A l’estiu, quasi diariament, tot parant la fresca al carrer, a la vorera del davant de casa meva. Els càntics captaven la curiositat dels veins i especialment dels pocs turistes que en aquella època començaven a omplir els nostres carrers. Tots embadalits amb la complaença d’escoltar aquelles espontànies serenates.
De ben segur que us trobareu tots quatre i tornareu a rememorar aquesta música. I de ben segur que un d’ells n’haurà fet les traduccions i adaptacions a la nostra llengua materna, i amb el seu carácter tenaç i perseverant us en farà interpretar les versions catalanes.
Pere, Llucià, Simeó i Joaquim teniu els vostres noms forjats per sempre en la humil però entranyable història d’intèrprets musicals del nostre poble: L’ESCALA.
Amb la sobtada mort d’en Pere Gardella, amic entranyable i d’una família d’amics de sempre, s’ens ha escapçat un fragment de la nostra vida. El coneixia i el recordo de ben petit: de l’escola; en la vessant futbolística de “gran” (tant en qualitat com en alçada i presència) jugador del F.C. L’Escala (era el Migueli escalenc) i de bon amic de la família i especialment del meu pare en la vessant musical. I sempre com un nen, jove i home cordial, simpàtic, alegre i amic de tothom.
Però la vessant que m’ha marcat i per la qual el recordo amb més afecte és amb la musical. D’una família que tots tenen grans aptituts pel cant.
Amb la teva absència ens heu deixat tots els components d’aquell grup musical escalenc que ens fèieu les delícies dels finals de festa musicals de Ca l’Hereu, a la década dels 60, després d’una divertida obra de teatre representada al Saló Cinema Sureda. Però tots esteu en el nostre record i a tots us tenim en un racó ben gran del nostre cor.
En Pere Gardella, Llucià Carbó, Simeó Català i Joaquim Piqué, el meu pare. Tots els que em vau alegrar la meva infantesa amb les vostres cançons, en especial, sudamericanes. Des de petit que vaig “mamar” la vostra música i la porto a la sang. Els vostres cants van traspuar la meva pell calant fons fins el punt que una de les meves músiques preferides sigui la procedent del continent sudamericà. Los Panchos i Los Paraguayos eren la vostra debilitat i d’aquí que el vostre repertori estés impregnat d’aquestes boniques corrandes. No oblidaré mai la meva cançó preferida: Recuerdos de Ipacaray. Un munt més de melodies que mai oblidarem conformaven la vostra col.lecció: Ave Maria no Morro, Anahí, Galopera, Alma llanera, La flor de la canela… però sobretot ALMA, CORAZÓN Y VIDA, cançó que conté, en el seu títol, els tres ingredients que vosaltres aportàveu a les interpretacions.
Recordo com si fos ahir els assajos esporàdics, a l’hivern, a la botiga de la Sastreria del meu pare a la plaça. A l’estiu, quasi diariament, tot parant la fresca al carrer, a la vorera del davant de casa meva. Els càntics captaven la curiositat dels veins i especialment dels pocs turistes que en aquella època començaven a omplir els nostres carrers. Tots embadalits amb la complaença d’escoltar aquelles espontànies serenates.
De ben segur que us trobareu tots quatre i tornareu a rememorar aquesta música. I de ben segur que un d’ells n’haurà fet les traduccions i adaptacions a la nostra llengua materna, i amb el seu carácter tenaç i perseverant us en farà interpretar les versions catalanes.
Pere, Llucià, Simeó i Joaquim teniu els vostres noms forjats per sempre en la humil però entranyable història d’intèrprets musicals del nostre poble: L’ESCALA.