LA PLAÇA DEL SOL D'EN SAGUER
CAPÍTOL 1
La Plaça del Sol d´en Saguer era un dels paratges més dinàmics de l´Escala i això ho evocarem fent un viatge en el temps.
He tingut el privilegi de venir al món i residir durant vint-i-cinc anys a una de les cases de la Plaça. Però suposo que tothom deu presumir del barri, carrer o plaça on ha nascut o habitat.
La sardana “Records de l´Escala”, himne del nostre poble, comença dient “En un bocí de Costa Brava...” i jo hi afegiria “Cada bocí de l´Escala té el seu encís...”. I és que l´Escala, que no ens la toquin als escalencs de sempre i als que, sense ser-ho de naixement, també se´n senten.
Des de que som petits, tenim una predilecció molt especial pel barri on hem nascut, que abans n´eren senzillament dos, Pedró o Passeig.
Malgrat cadascun de nosaltres sigui d´un punt determinat d´aquests barris també es fa seu el lloc on va a banyar, a jugar, a passejar... I és que cada contrada té el seu encant particular, fent honor a l´afegitó de la sardana esmentat abans. Sigui el carrer que té més botigues, i per tant, més transitat de gent, com els carrers estrets i genuins del barri de pescadors, com les altres places, com els passejos que donen la cara al mar, tant el camí que ens acompanya amablement enmig dels pins fins a Sant Martí, com el que mira Empúries amb el paisatge de la Platja, els perfils de la casa del Gavià i de la Punta a primer terme i el Cargol estàtic entremig, com el que abraça el Port d´en Perris o el que guaita el golf amb les siluetes de la torre de Montgó en un costat i de l´antiga Casagran a l´altre com a sentinelles. Tots són prou jolius i prou preats no solament pels seus estadants sinó també pels altres veins i visitants.
Podeu comprovar, que tothom se sent estufat del seu indret i que tots tenen el seu encís, llegint els engrescadors articles que en Benjamí Bofarull va redactar sobre el seu carrer; els no menys atraients de l´espai Vida Escalenca que en Ricard Guanter es complau dedicar a algun carrer, especialment el que ens recordava la vida aqueferada, jovial i joiosa del carrer de les Botigues; les converses de Rodoma amb persones de casa nostra i els que precedeixen l´article present en l´apartat de la Roda del Temps de l´amic (des de sempre) i company (mentre durin els articles) Joan Barceló. Tots ells publicats al nostre butlletí l´Escalenc.
Bé, seguint el fil, que com veieu l´he perdut, ens cenyirem a la Plaça Víctor Català, raó única d´aquest article i que per la situació, lluminositat, arquitectura, tragí de gent i colorit els dies de mercat ... l´han fet, pot ser si, més destacada.
Sempre m´ha agradat recordar fets passats i la millor manera de guardar en la memòria la vida de la Plaça era fer un planell amb els carrers, cases i el nom de tots els veins que hi habitàvem.
Jo l´evoco amb els ulls d´infant, el pensament de nen i amb la melangia de gran. Com si m´hagués desplaçat amb el túnel del temps a aquella època i el Sr. Vila, el meu mestre, m´hagués posat com a deures una redacció sobre la Plaça. No sé amb quina nota m´hagués qualificat, suposo que minvada, ja que la redacció no ha estat mai el meu fort (em complauen més els números).
Però si hagués de qualificar l´interès i l´afecte, amb que la vaig fer, modèstia apart, no davallaria del 10. Abans es puntuava així. A l´època de la qual parlem era també un “Sobresaliente”. Tornem a la Plaça ? Doncs bé, ens introduim a la màquina del temps, i fent un esforç gegantí i sobretot aclucant els ulls - requisits indispensables ja que el vilatge s´ha transfigurat - arribem a finals dels anys 50.
He tingut el privilegi de venir al món i residir durant vint-i-cinc anys a una de les cases de la Plaça. Però suposo que tothom deu presumir del barri, carrer o plaça on ha nascut o habitat.
La sardana “Records de l´Escala”, himne del nostre poble, comença dient “En un bocí de Costa Brava...” i jo hi afegiria “Cada bocí de l´Escala té el seu encís...”. I és que l´Escala, que no ens la toquin als escalencs de sempre i als que, sense ser-ho de naixement, també se´n senten.
Des de que som petits, tenim una predilecció molt especial pel barri on hem nascut, que abans n´eren senzillament dos, Pedró o Passeig.
Malgrat cadascun de nosaltres sigui d´un punt determinat d´aquests barris també es fa seu el lloc on va a banyar, a jugar, a passejar... I és que cada contrada té el seu encant particular, fent honor a l´afegitó de la sardana esmentat abans. Sigui el carrer que té més botigues, i per tant, més transitat de gent, com els carrers estrets i genuins del barri de pescadors, com les altres places, com els passejos que donen la cara al mar, tant el camí que ens acompanya amablement enmig dels pins fins a Sant Martí, com el que mira Empúries amb el paisatge de la Platja, els perfils de la casa del Gavià i de la Punta a primer terme i el Cargol estàtic entremig, com el que abraça el Port d´en Perris o el que guaita el golf amb les siluetes de la torre de Montgó en un costat i de l´antiga Casagran a l´altre com a sentinelles. Tots són prou jolius i prou preats no solament pels seus estadants sinó també pels altres veins i visitants.
Podeu comprovar, que tothom se sent estufat del seu indret i que tots tenen el seu encís, llegint els engrescadors articles que en Benjamí Bofarull va redactar sobre el seu carrer; els no menys atraients de l´espai Vida Escalenca que en Ricard Guanter es complau dedicar a algun carrer, especialment el que ens recordava la vida aqueferada, jovial i joiosa del carrer de les Botigues; les converses de Rodoma amb persones de casa nostra i els que precedeixen l´article present en l´apartat de la Roda del Temps de l´amic (des de sempre) i company (mentre durin els articles) Joan Barceló. Tots ells publicats al nostre butlletí l´Escalenc.
Bé, seguint el fil, que com veieu l´he perdut, ens cenyirem a la Plaça Víctor Català, raó única d´aquest article i que per la situació, lluminositat, arquitectura, tragí de gent i colorit els dies de mercat ... l´han fet, pot ser si, més destacada.
Sempre m´ha agradat recordar fets passats i la millor manera de guardar en la memòria la vida de la Plaça era fer un planell amb els carrers, cases i el nom de tots els veins que hi habitàvem.
Jo l´evoco amb els ulls d´infant, el pensament de nen i amb la melangia de gran. Com si m´hagués desplaçat amb el túnel del temps a aquella època i el Sr. Vila, el meu mestre, m´hagués posat com a deures una redacció sobre la Plaça. No sé amb quina nota m´hagués qualificat, suposo que minvada, ja que la redacció no ha estat mai el meu fort (em complauen més els números).
Però si hagués de qualificar l´interès i l´afecte, amb que la vaig fer, modèstia apart, no davallaria del 10. Abans es puntuava així. A l´època de la qual parlem era també un “Sobresaliente”. Tornem a la Plaça ? Doncs bé, ens introduim a la màquina del temps, i fent un esforç gegantí i sobretot aclucant els ulls - requisits indispensables ja que el vilatge s´ha transfigurat - arribem a finals dels anys 50.
CAPÍTOL 2
“Són les 7 del matí d´un diumenge d´estiu. No és el calor el que em desperta. A aquestes hores una lleugera fresca de matinada entra per les escletxes de la persiana verda i convida a dormir una estoneta més. El que em desperta és el soroll del carrer. Ferros, fustes , veus... Són els venedors ambulants que volen muntar la seva parada. Perquè el mercat del diumenge es fa a la Plaça Víctor Català, una plaça que té molta vida, un centre neuràlgic del poble i no solament pel mercat, sinó també per la quantitat de comerços que hi ha.
Però són altres, també, les funcions que fa la plaça. És un espai de joc per a nosaltres, els petits, i un marc idoni pel retrobament dels pagesos que vénen a mercadejar i que gaudeixen fent petar la xerrada, i, a l´hivern, és un lloc de recés per a molts escalencs, especialment els dies de tramuntana. La zona més arrecerada és la vorera que comunica el carrer Empúries amb el carrer Liberación. A veure quan canvien el nom d´aquest carrer i recuperen el d´abans, o sigui, carrer Hospital o el dediquen a alguna persona que hagi fet els mèrits per a tal distinció, com el Sr. Pepito Figueres, que havia estat alcalde i a més té el domicili en aquest carrer.
Tornant al mercat, les parades no caben a la plaça i moltes d´elles s´instal.len a la vorera i a algun carrer circumdant.
S´hi venen ganivets, estris de pagès, plats, olles, roba, galetes, a més de verdures i fruita... Cada vegada hi ha més parades. De continuar així, s´haurà de buscar un altre emplaçament ? Els estenedors del Passeig seria un bon lloc ? Jo no m´imagino la plaça quasi desèrtica i sense mercat. Perdria part del seu encant.
A la tarda alguns nens hi juguem, sobretot si és un dia que la pel.lícula que fan a Ca l´Hereu o a Pequín no és apta.
Els dies feiners la vida de la plaça va a estropades. El matí és un tragí de gent. Primer els més matiners que van a comprar el pa a Cal Gall, a Cal Sabataret o a Can Peret Juli. Cal Gall és una botiga emplaçada en l´ encreuament del Carrer Liberación i Calvario. És una botiga típica, cofoia i plena. Venen de tot, des de pa i tota classe de queviures fins a esperdenyes... Els macarrons, sucre, arròs, pastes de l´olla... a granel. M´ho posen en una paperina feta d´un paper gruixut que em sembla que en diuen paper d´estrassa. D´un kilo de taronges me´n cobren sis pessetes i d´un kilo de pomes, quatre. Sovint hi vaig a comprar una presa de xocolata Juncosa. També en venen una altra que es diu Batanga. La presa em serveix per berenar, però jo ho faig pel "cromo" que em donen. Faig la col.lecció i ja tinc l´àlbum.
La família està formada pel Sr. Josep Sastre, més conegut per en Pepe Gall, la seva dona, la Sra. Anita, el seu fill Josep, que està casat amb la Miquela i els seus dos fills, l´Anna Maria i en Josep Lluís. En Pepe Gall és tot cor i bonhomia i és molt amic del meu pare. Quasi cada diumenge sol venir a la botiga de casa a parar el sol i a xerrar de cacera i de pesca.
Van sovint amb el Mossèn Joan a “reganar”, a calar les jombines a la Clota i a caçar. Aquest fet li ha produït algun disgust al Mossèn, criticat per fer-se amb gent que no és de missa. De fet, en Pepe Gall li ha fet d´escolà més d´una vegada abans de sortir de cacera. Per tant, no solament va a missa sinó que, a més, ajuda a fer-la.
Quan vaig a comprar-hi també hi veig a l´avi Xicu, el pare de la Miquela, amb el seu bastó, o l´avi Climent, un senyor gran amb gorra que quan passa per davant de casa no diries l´edat que té. Va més lleuger ...!
Cal Sabateret és una altra fleca que hi ha just davant de les escales del sector sud de la plaça. En diuen aquest nom perquè, segons sembla, abans hi havia hagut un sabater. És semblant a Cal Gall. També hi venen de tot: productes per rentar roba, com Omo, llexiu Guerrero, Mistol... El sucre, la sal, les mongetes... ho tenen en un moble ple de calaixos i ho venen al detall. Solem comprar una lliura o tres unces del producte. Quan jo hi vaig em sol despatxar, amablement i amb un somriure, la Sra. Miquela, la mestressa de la casa. Altres vegades és el Sr. Joan, el seu marit, el que m´atén. És molt simpàtic.
El sucre el pago a onze pessetes el kilo. L´oli va a 13´80 pessetes el litre. L´altre dia vaig anar-hi a comprar el pa i un kilo em va costar 5´10 ptes., amb la torna. La torna és aquell tros de pa que afegeixen si el que et donen no fa el kilo. La Miquela i en Joan són el matrimoni de la família Ballesta, formada, a més, per tres fills, l´Albert, la Maria Pilar i la Roser. La Maria Pilar toca el piano i moltes vegades, des de la Plaça, la sento. Ajuda a la Srta. Roser a assajar amb la coral.
CAPÍTOL 3
Una mica més tard passen les treballadores de la fàbrica de punt. Són la mare d´en Peiris, l´Amanda Sala, la dona d´en Marcos... La fàbrica, propietat de la família Puig Comas, està situada al sector sud, donant al carrer Perxel. Ells no viuen a la Plaça però és com si en fossin perquè són moltes les hores del dia que hi romanen. Són en Miquel Puig, la seva germana la Lolita i la seva dona la Valentina, la Vale. També hi veig passar la senyora Magdalena. És la tia d´en Miquel i la Lolita i porta un pentinat tot original.
Fabriquen samarretes i calçotets, que venen a fora. De fet no és l´única fàbrica de punt que hi ha a l´Escala. N´hi ha d´altres que donen feina a unes quantes famílies escalenques. Em sembla que al final hauran de plegar. El progrés és bo, però per altra banda és injust i les grans fàbriques faran realitat la dita “el peix gros es menja el peix petit”. Si passa això, o bé es convertirà en un bloc de pisos o quedarà amb les màquines velles a dintre, sense servei, com relíquies d´una altra època i amb un valor sentimental i històric.
Quan s´acosten les nou el xivarri de mainada hi dóna un to diferent. Som la quitxalla que ens disposem a anar a l´escola. De les cases de la plaça i de les dels carrers veïns sortim els nens amb la bossa de cuiro, on hi portem l´Enciclopèdia, un llibre que conté totes les assignatures, el tinter, el plumier amb la ploma, el llapis, l'escurça... Avui estreno un llapis nou que m´ha costat 5 ptes.
Després hi ha una estona de calma, només alguna que altra veïna surt a estendre la roba al carrer, com a les pel.lícules italianes, o va a comprar a altres botigues del poble o als mateixos comerços de la plaça.
Un d´ells no és a la plaça, però sí molt a prop. És la Llibreria de Can Fèlix. Els homes del barri passen per la plaça per anar a comprar-hi el diari: La hoja del lunes o La Vanguardia, que valen 1´50 ptes. Els aficionats a l´esport compren el Dicen o el Lean. Ara fa temps que no venen l´Once. Les dones compren la revista Lectures, al preu de 2 ptes. Nosaltres hi comprem El Capitán Trueno, El Jabato i el TBO.
Un comerç situat ben bé a davant de la plaça és a Can Feixas. El Sr. Antonio i la Sra. Lola el regenten. La Lola té cura de la botiga situada al cantó del Carrer Liberación amb Calvari. Jo hi treballo, per tant podria fer una llista completa de les coses que hi venem, amb preus incluïts.
És una ferreteria amb tota classe de claus i tornillos i també plats, gots, olles, ... gerros, testos, ... de color verd, que ara està de moda. Com que, a més a més, són lampistes i electricistes també venem aixetes, colzes, records, manguitos (peces de ferro galvanitzat o de llautó), interruptors, “enchufes”, fil elèctric, bombetes, làmpares... I, des de fa poc, atuells de plàstic i cuines de butà. És una cuina que va connectada a una bombona que conté gas butà i que val 122 ptes. Els fogons de carbó van desapareixent, passant a la història.
El que em queda més, quan surto, és l´olor a flit, un producte líquit que es posa dintre d´un aparell que en diem “manxa” i que serveix per matar les mosques.
Quan era més petit, durant les vacances de Nadal em llogaven per ajudar-los a posar les joguines a l´aparador. Unes eren les que es guarden sota la fusta de l´aparador des de l´any anterior i les altres, les que havien arribat noves. Aquest any són novetat Juegos Reunidos, la nina Barbie i els estoigs de plàstic que substitueixen al plumier. Els cavalls de fusta ja no es demanen. Una nina val unes 55 ptes. La joguina que m´ha agradat més és el Cine Nic.
Quan treuen la fusta pintada de verd que tapa el vidre de l´aparador, s´omple de nens i nenes que miren i somien amb la joguina preferida.
Ara hi faig les factures i pago als treballadors. Un operari cobra segons les hores que fa. Dissabte passat en Joan “Pinxo” va cobrar 1545 pessetes amb 50 cèntims.
La família Feixes també està formada pel seu fill Francisco, de la mateixa edat i company del meu germà, i per la més gran de la casa, l´àvia Justa, la mare de l´Antònio. Passo moltes hores en companyia de l´àvia mentre faig les factures al menjador de casa seva i sempre m´explica endevinalles.
Un altre comerç és la carnisseria de Can Casas situada en el cantó oest de la Plaça. Les dones que no tenen nevera van a comprar cada dia la carn que necessiten, un tall de vedella, alguna costelleta de xai o carn picada, que el carnisser la pica davant del client. Els que en tenim, una nevera de fusta amb un dipòsit de llauna on has de posar-hi el gel que anem a comprar a la fàbrica de Can Solés o de Can Mallart, podem comprar més carn i guardar-la. Fa poc ha sortit al mercat una nevera elèctrica. Algunes de les famílies més adinerades del poble ja en tenen.
La família Casas està formada per en “Fonso” pare, que és el que porta el negoci, la Sra. Miquela, la seva dona, que despatxa a la botiga i els dos fills, en “Fonso” i en Miquel. En “Fonso” fill és de la meva edat i som companys de joc i d´estudis. Estem fent el batxillerat amb el Sr. Vila amb altres nens de la nostra edat. Són l´Albert Callol, en Manolito Pérez, en Frederic Salart, en Casimiro Diéguez, en Pere Gironès...
Fabriquen samarretes i calçotets, que venen a fora. De fet no és l´única fàbrica de punt que hi ha a l´Escala. N´hi ha d´altres que donen feina a unes quantes famílies escalenques. Em sembla que al final hauran de plegar. El progrés és bo, però per altra banda és injust i les grans fàbriques faran realitat la dita “el peix gros es menja el peix petit”. Si passa això, o bé es convertirà en un bloc de pisos o quedarà amb les màquines velles a dintre, sense servei, com relíquies d´una altra època i amb un valor sentimental i històric.
Quan s´acosten les nou el xivarri de mainada hi dóna un to diferent. Som la quitxalla que ens disposem a anar a l´escola. De les cases de la plaça i de les dels carrers veïns sortim els nens amb la bossa de cuiro, on hi portem l´Enciclopèdia, un llibre que conté totes les assignatures, el tinter, el plumier amb la ploma, el llapis, l'escurça... Avui estreno un llapis nou que m´ha costat 5 ptes.
Després hi ha una estona de calma, només alguna que altra veïna surt a estendre la roba al carrer, com a les pel.lícules italianes, o va a comprar a altres botigues del poble o als mateixos comerços de la plaça.
Un d´ells no és a la plaça, però sí molt a prop. És la Llibreria de Can Fèlix. Els homes del barri passen per la plaça per anar a comprar-hi el diari: La hoja del lunes o La Vanguardia, que valen 1´50 ptes. Els aficionats a l´esport compren el Dicen o el Lean. Ara fa temps que no venen l´Once. Les dones compren la revista Lectures, al preu de 2 ptes. Nosaltres hi comprem El Capitán Trueno, El Jabato i el TBO.
Un comerç situat ben bé a davant de la plaça és a Can Feixas. El Sr. Antonio i la Sra. Lola el regenten. La Lola té cura de la botiga situada al cantó del Carrer Liberación amb Calvari. Jo hi treballo, per tant podria fer una llista completa de les coses que hi venem, amb preus incluïts.
És una ferreteria amb tota classe de claus i tornillos i també plats, gots, olles, ... gerros, testos, ... de color verd, que ara està de moda. Com que, a més a més, són lampistes i electricistes també venem aixetes, colzes, records, manguitos (peces de ferro galvanitzat o de llautó), interruptors, “enchufes”, fil elèctric, bombetes, làmpares... I, des de fa poc, atuells de plàstic i cuines de butà. És una cuina que va connectada a una bombona que conté gas butà i que val 122 ptes. Els fogons de carbó van desapareixent, passant a la història.
El que em queda més, quan surto, és l´olor a flit, un producte líquit que es posa dintre d´un aparell que en diem “manxa” i que serveix per matar les mosques.
Quan era més petit, durant les vacances de Nadal em llogaven per ajudar-los a posar les joguines a l´aparador. Unes eren les que es guarden sota la fusta de l´aparador des de l´any anterior i les altres, les que havien arribat noves. Aquest any són novetat Juegos Reunidos, la nina Barbie i els estoigs de plàstic que substitueixen al plumier. Els cavalls de fusta ja no es demanen. Una nina val unes 55 ptes. La joguina que m´ha agradat més és el Cine Nic.
Quan treuen la fusta pintada de verd que tapa el vidre de l´aparador, s´omple de nens i nenes que miren i somien amb la joguina preferida.
Ara hi faig les factures i pago als treballadors. Un operari cobra segons les hores que fa. Dissabte passat en Joan “Pinxo” va cobrar 1545 pessetes amb 50 cèntims.
La família Feixes també està formada pel seu fill Francisco, de la mateixa edat i company del meu germà, i per la més gran de la casa, l´àvia Justa, la mare de l´Antònio. Passo moltes hores en companyia de l´àvia mentre faig les factures al menjador de casa seva i sempre m´explica endevinalles.
Un altre comerç és la carnisseria de Can Casas situada en el cantó oest de la Plaça. Les dones que no tenen nevera van a comprar cada dia la carn que necessiten, un tall de vedella, alguna costelleta de xai o carn picada, que el carnisser la pica davant del client. Els que en tenim, una nevera de fusta amb un dipòsit de llauna on has de posar-hi el gel que anem a comprar a la fàbrica de Can Solés o de Can Mallart, podem comprar més carn i guardar-la. Fa poc ha sortit al mercat una nevera elèctrica. Algunes de les famílies més adinerades del poble ja en tenen.
La família Casas està formada per en “Fonso” pare, que és el que porta el negoci, la Sra. Miquela, la seva dona, que despatxa a la botiga i els dos fills, en “Fonso” i en Miquel. En “Fonso” fill és de la meva edat i som companys de joc i d´estudis. Estem fent el batxillerat amb el Sr. Vila amb altres nens de la nostra edat. Són l´Albert Callol, en Manolito Pérez, en Frederic Salart, en Casimiro Diéguez, en Pere Gironès...
CAPÍTOL 4
En tots els barris sol haver-hi unes persones que, per una cosa o l´altra solen ser més conegudes o que són els típics personatges motiu d´anècdotes.
La plaça no està exempta d´aquesta peculiaritat. Un dels seus personatges més carismàtics és en Juanito, biciclista de professió, és a dir, que arregla bicicletes, a més de soldar tota mena d´objectes o apedaçar olles, pots.... i qualsevol estri que se li presenti. Tots els escalencs el coneixem i estic ben convençut que l´apreciem malgrat les seves excentricitats o, millor dit, potser aquest caràcter original fa que l´afecte sigui molt especial. Es comenta que ha fet un coet per anar a la lluna i que ha escrit als russos. De fet li ho he sentit a dir a ell mateix. Som molt amics. Sempre penso que un dia li haig de fer una fotografia i presentar-la en un concurs. Estic segur de treure un dels primers premis. Si fos així, el mèrit no seria per la meva qualitat de fotògraf, que té molt a desitjar, ni de la càmara que tinc, que és bastant prehistòrica, sinó pel personatge protagonista de la fotografia i especialment el decorat de fons, o sigui, el taller. Qui l´ha vist sabrà de què parlo. No es veu ni un pam de paret. I si se´n veu algun trosset, és negre pel fum de la fornal. Tot gènere d´utensilis penjats conformen una decoració única. Olles, ràdios, rodes, pots..., bicicletes de totes mides, pel mig del taller, fan quasi impossible accedir a l´interior. Alguna vegada he intentat anar-hi per veure el famós coet.
Ha inventat moltes coses. Jo recordo un anunci imprès amb un títol, “MA”, i unes explicacions. Entre altres coses explica els seus invents i acaba dient: “y mil inventos más”. Com a bon col.leccionista, m´agradaria aconseguir-ne un.
Un dels seus invents més curiosos és una bicicleta que la conexió dels pedals amb les rodes té forma de pota de llagosta. Un dia la va provar al mig de la plaça i va ser l´atracció de tot el veïnatge.
També és conegut per les factures que fa. A cada línea hi posa un preu, malgrat de que la frase explicativa de la feina que va fer no hagi acabat. Quan va a un lloc i no hi troba ningú fa una factura que diu “Por ir y venir”.
La seva dona l´ajuda en les tasques de reparació de bicicletes. Té dos fills. La Maria i en Martí.
Els estius, quan va a banyar, algunes vegades a la Creu, altres a la Platja, és l´atracció dels altres banyistes, pel tipus de gimnàstica que fa. I és que fa coses increïbles. Sempre diem que algun dia es farà un nus amb el seu cos . L´aprecio molt.
Els altres veïns especials, amb tots els respectes, són en Rauret i la Teresita. És un matrimoni gran i sense fills. Ell té una barberia al costat de casa meva. La seva dona té un taller a la porta de més amunt , on ensenya a cosir les noies. Aquestes passen per davant de casa i les que conec més són les germanes Maria i Paquita Pagès, la Carme Poch, la Carme Rosés, la Lola Ferràndiz...
Com que solen enfadar-se molt amb nosaltres, la mainada, ens n´hi fem de totes. Des d´enganxar o agafar peces de la cortina, fins a picar, tirar pedres o sorra a la porta i arrancar-nos a córrer. Déu n´hi do, també, som força trapelles.
Una vegada, el cavall d´en Martí de Ca la Rosita es va desbocar i va anar a parar quasi a dintre del taller de la Teresita. Aquesta vegada no vam ser nosaltres, us ho prometo.
També hi ha dos basters a la plaça, un ofici que consisteix a fer els guarniments dels cavalls. També es dediquen a refer matalassos. Sovint els veig amb dos bastons picant la llana que després posaran dintre la funda. L´un és en Siset, més conegut per en Siset Baster, i que viu amb la seva mare a la casa que fa cantó amb el carrer Canyet.
L´altre és en Pepet Lleonart, que s´està al costat de casa meva. Viu amb la seva dona, la Candelària, per això se´l coneix més per en Pepet de la Candelària. Els seus dos fills són en Joan i en Josep.En Josep s´ha casat amb una noia que feia de locutora a Ràdio Terrassa, l´Amparito ,que canta molt bé. Alguna vegada ha cantat en les vetllades que es fan a Ca l´Hereu, després d´una representació teatral de l´Agrupació Artística local que dirigeix el meu pare.La casa on viuen fa un racó amb una caseta (ells ho diuen així) que és el recer de la gent més gran quan fa fred o tramuntana.Al costat d´aquesta caseta hi havia la Fonda Paradís. Ara hi viu la Serafina, casada amb en Salvador Paradís,i tenen una nena, la Cristina.
Al costat de la fàbrica de punt hi ha un sabater (no ven sabates, les arregla). És en Josep Mª Vilà que, amb els seus fills, Jaume i Josep Mª, havien tocat a la Principal de l´Escala. Hi viu amb la tia Angeleta (li dic tia perquè és germana de la meva àvia Flora). També tenen dues noies, l´Anita i la Maria. La primera està casada a Mataró, però als estius ve a l´Escala amb el seu marit, en Josep i els seus fills en Ramon i la Montse. La Maria viu a Barcelona, casada amb el que havia estat capellà de la parròquia, en Joan Vinyes, fet que va provocar, en el seu moment, un gran rebombori. El seu fill, en Joan, també ve als estius i juguem junts.A una habitació de darrera la sabateria donen classes de solfa i piano. Jo hi he anat fins fa dos anys poc després que en Josep Mª fill es posés malalt, morint de ben jove, deixant vídua la Rosa, la seva muller, i un fill, en Josep Maria.
Les primeres notes les vaig aprendre amb en Jaume, que està casat amb l´Amparo, a la qual li ha dedicat una de les diverses sardanes que ha composat.
Davant de la font construïda l´any 41, al cantó nordest,( abans n´hi havia hagut una al bell mig de la plaça), hi ha una botigueta tota curiosa: una gallinaire. La gallinaire és la que ven, com diu el seu nom, gallina, a més de pollastre, oca i ànec. O sigui, com una carnisseria especialitzada en cuixes i petxugues. La meva mare hi compra la carn d´olla per fer l´escudella: una cuixa d´oca, un tros de gallina, un tall d´ànec...
La venedora és la Lola Gallinaire, el seu marit és conegut per en Joanet Pipa.
CAPÍTOL 5
Al costat hi viuen en Niceto i el seu fill, en Julian, que, per cert, a vegades fa uns esternuts tan forts que se senten de dintre casa.Tenen costum de fer sardines al carrer amb un fogó i carbó. Deixa anar una fragància que els dies de garbí sentim tots els veïns. A vegades també couen angules que ells mateixos pesquen amb el botiró. Quan és l´època de les garotes en mengen i en venen al carrer.
Al costat hi ha una botiga coneguda per Ca la Gamba. És una merceria que venen de tot: betes, fils, botons, llana... Els fils són marca Marcer Cadena, de la casa Fabra y Coats. La llana és Àncora. La Sra. Pepita és la que ven. Està casada amb el Sr. Pepe Sureda, autor de moltes poesies, algunes d´elles publicades en els programes dels primers homenatges a la vellesa.
Abans hi havia hagut una fàbrica de sifons. Però no ho recordo.
Als estius vénen les seves dues filles, la Teresa i la Pepita, casades a Girona i a Mataró. Els seus fills hi passen quasi tot l´estiu: els germans Josep, Salomó i l´Emili i els seus cosins en Jesús, Josep i en Juli. Amb alguns d´ells juguem a la plaça i som companys.
Més avall hi ha Can Mansó, on hi viu la família Solés, formada per el Sr. Francisco, la seva dona, la Sra. Martina, i el seus fills Pere, Josep i Martí, aquest últim casat amb l´Àngela Poch. També hi viu amb ells la tia Caterineta. Es dediquen a la salaó de peix.
A partir de les 5 la plaça s´omple d´alegria, de les veus dels vailets, a vegades de baralles, de crits dels veïns quan la pilota va a parar al vidre de la porta. Moltes vegades xutem expressament en direcció al veí que veiem que més es molesta. Hi juguem a boles, amb capses de cerilles, a pilota, a la fava, a bistri, a la baldufa, a bèlit i, com que la plaça no està enrajolada també hi juguem a clavar el ganivet en un joc que es diu “robar terreno”. Amb la baldufa juguem a treure monedes de dintre d´un cercle que dibuixem a terra. També a saltar i parar.
Al costat oest de la plaça hi ha una pèrgola que ens serveix per jugar als quatre cantons.La majoria som nens que vivim a la plaça però també s´hi afegeixen els que viuen als carrers que hi desemboquen. Un d´ells, amb el qual tinc molta amistat és l´Albert Callol. Som companys de joc, de classe i d´estudis. Junts vam començar de petits al Col.legi, fins ara que estem fent el batxiller i anem a classes particulars a casa del Sr. Vila, el nostre mestre, i que viu també a la zona de la plaça, al final del carrer Lliberació, sobre la llibreria Ballesta.Uns dies abans d´anar a examinar-nos a l´institut de Figueres ens ve com una mena de cosa rara (segur que és el nerviosisme) i ens inventem noms i acudits i ens fem un fart de riure (això ens fa distreure i no recordem el que ens ve a sobre: anar a l´Institut de Figueres a fer vuit examens en un dia).També hi ve a jugar l´Àngel Grivé, que viu a prop, en “Fernando” Llistosella, en Pere i en Paulí Gironès, en Quimet Molinas, en Lau. Aquest, una vegada va començar a fer una bola de neu dalt del Pedró i arrossegant-la fins a la plaça la va convertir en una gran bola que va plantar davant de Can Rauret. També hi vénen uns valencians que els seus pares han vingut a treballar l´arròs. Amb el que ens hem fet molt amics és en José Antonio (fa un temps que és fora i des de les hores que no l´he vist).
Tot voltant la plaça hi ha uns parterres amb arbustos, rosers i palmeres. Fa goig de veure, però quan hi juguem a futbol, la pilota ens va contra les flors i les trenquem. I això que el meu pare i en Pepe Gall en tenen cura. Cada dia reguen les plantes. He sentit dir que temps enrere hi havia hagut un “lletrero” que va fer posar l´ajuntament que deia: “Nens i nenes, respecteu les plantes. Elles us donen salut i vida”.També vénen a jugar-hi en Joan Ballesta, en Josep Lluís Vicens, en Fernandet, en Ramon Palau, els germans Salart, els del Xic, en Martí d´en Juanito... i rares vegades hi vénen els del barri del passeig. Nosaltres som del barri del Pedró.
Al costat de Can Feixas i viu la família Figueres. Sembla ser, jo no ho recordo, havien tingut una botiga, Can Bayó. Hi viuen la Mariona i en Josep amb els seus pares, l´Antònio i la Maria, i el seu avi, en Pepito, que sempre sento dir al meu pare que gràcies a ell s´havia costruït el col.legi i que d´alcalde ho havia fet bastant bé.
A l´estiu som més nens i nenes jugant perquè s´hi afegeixen els fills dels clients que resideixen a la Fonda Sureda, situada al costat de Cal Sabateret. És una fonda que durant l´hivern hi mengen i pernocten els viatjants. I a l´estiu molts dels que vénen a passar uns dies de vacances s´hospeden a la Fonda regentada per la Sra. Quimeta, ajudada per la Sra. Caterina. Amb elles hi viu la Mercè, que nosaltres la coneixem més per la Mercè de la Fonda.
Al costat hi ha una botiga coneguda per Ca la Gamba. És una merceria que venen de tot: betes, fils, botons, llana... Els fils són marca Marcer Cadena, de la casa Fabra y Coats. La llana és Àncora. La Sra. Pepita és la que ven. Està casada amb el Sr. Pepe Sureda, autor de moltes poesies, algunes d´elles publicades en els programes dels primers homenatges a la vellesa.
Abans hi havia hagut una fàbrica de sifons. Però no ho recordo.
Als estius vénen les seves dues filles, la Teresa i la Pepita, casades a Girona i a Mataró. Els seus fills hi passen quasi tot l´estiu: els germans Josep, Salomó i l´Emili i els seus cosins en Jesús, Josep i en Juli. Amb alguns d´ells juguem a la plaça i som companys.
Més avall hi ha Can Mansó, on hi viu la família Solés, formada per el Sr. Francisco, la seva dona, la Sra. Martina, i el seus fills Pere, Josep i Martí, aquest últim casat amb l´Àngela Poch. També hi viu amb ells la tia Caterineta. Es dediquen a la salaó de peix.
A partir de les 5 la plaça s´omple d´alegria, de les veus dels vailets, a vegades de baralles, de crits dels veïns quan la pilota va a parar al vidre de la porta. Moltes vegades xutem expressament en direcció al veí que veiem que més es molesta. Hi juguem a boles, amb capses de cerilles, a pilota, a la fava, a bistri, a la baldufa, a bèlit i, com que la plaça no està enrajolada també hi juguem a clavar el ganivet en un joc que es diu “robar terreno”. Amb la baldufa juguem a treure monedes de dintre d´un cercle que dibuixem a terra. També a saltar i parar.
Al costat oest de la plaça hi ha una pèrgola que ens serveix per jugar als quatre cantons.La majoria som nens que vivim a la plaça però també s´hi afegeixen els que viuen als carrers que hi desemboquen. Un d´ells, amb el qual tinc molta amistat és l´Albert Callol. Som companys de joc, de classe i d´estudis. Junts vam començar de petits al Col.legi, fins ara que estem fent el batxiller i anem a classes particulars a casa del Sr. Vila, el nostre mestre, i que viu també a la zona de la plaça, al final del carrer Lliberació, sobre la llibreria Ballesta.Uns dies abans d´anar a examinar-nos a l´institut de Figueres ens ve com una mena de cosa rara (segur que és el nerviosisme) i ens inventem noms i acudits i ens fem un fart de riure (això ens fa distreure i no recordem el que ens ve a sobre: anar a l´Institut de Figueres a fer vuit examens en un dia).També hi ve a jugar l´Àngel Grivé, que viu a prop, en “Fernando” Llistosella, en Pere i en Paulí Gironès, en Quimet Molinas, en Lau. Aquest, una vegada va començar a fer una bola de neu dalt del Pedró i arrossegant-la fins a la plaça la va convertir en una gran bola que va plantar davant de Can Rauret. També hi vénen uns valencians que els seus pares han vingut a treballar l´arròs. Amb el que ens hem fet molt amics és en José Antonio (fa un temps que és fora i des de les hores que no l´he vist).
Tot voltant la plaça hi ha uns parterres amb arbustos, rosers i palmeres. Fa goig de veure, però quan hi juguem a futbol, la pilota ens va contra les flors i les trenquem. I això que el meu pare i en Pepe Gall en tenen cura. Cada dia reguen les plantes. He sentit dir que temps enrere hi havia hagut un “lletrero” que va fer posar l´ajuntament que deia: “Nens i nenes, respecteu les plantes. Elles us donen salut i vida”.També vénen a jugar-hi en Joan Ballesta, en Josep Lluís Vicens, en Fernandet, en Ramon Palau, els germans Salart, els del Xic, en Martí d´en Juanito... i rares vegades hi vénen els del barri del passeig. Nosaltres som del barri del Pedró.
Al costat de Can Feixas i viu la família Figueres. Sembla ser, jo no ho recordo, havien tingut una botiga, Can Bayó. Hi viuen la Mariona i en Josep amb els seus pares, l´Antònio i la Maria, i el seu avi, en Pepito, que sempre sento dir al meu pare que gràcies a ell s´havia costruït el col.legi i que d´alcalde ho havia fet bastant bé.
A l´estiu som més nens i nenes jugant perquè s´hi afegeixen els fills dels clients que resideixen a la Fonda Sureda, situada al costat de Cal Sabateret. És una fonda que durant l´hivern hi mengen i pernocten els viatjants. I a l´estiu molts dels que vénen a passar uns dies de vacances s´hospeden a la Fonda regentada per la Sra. Quimeta, ajudada per la Sra. Caterina. Amb elles hi viu la Mercè, que nosaltres la coneixem més per la Mercè de la Fonda.
CAPÍTOL 6
Ja que parlem d´hosteleria hem d´esmentar, encara que no estigui situat ben bé a la plaça, és al carrer Empúries, a Ca l´Enric del Bodegon. Cuina la seva dona, la Nuri, i fa uns menjars amb un gust molt bo i especial que mai he trobat en cap altre lloc. L´arròs a la cassola i la sèpia amb pèsols són la seva especialitat. Tenen dues filles la Marissa i la Neus.
Davant hi ha un altre establiment hoteler, l´Hostal Xic. L´Antonio i la Rosa el regenten. Solen tenir-hi grups de joventut estrangers. Segurament estudiants que deuen venir a passar unes vacances com a final de curs.
Viuen amb els seus fills: la Maria, la Montse, en Josep i en Joan. També el pare de la Rosa, en Marcelino, que pinta i en Francisco, el germà de la Rosa.
En Francisco és també un d´aquells personatges entranyales, segurament per la seva deficiència física i psíquica. Mai n´hem fet burla de res, tot al contrari, si alguna vegada ens dirigeix la paraula, cosa que és molt difícil, estem contents. Ens sentim importants, perquè ell només parla segons amb qui.
Al costat de Can Casas hi viu en Miquel de l´Administració amb la seva mare, la Sra. Francisqueta. Li diuen així perquè és l´encarregat de l´administració de la Sarfa, la línia regular d´autocar, que té les oficines i parada al carrer Enric Serra.
Davant de can Miquel hi té el taller de fusteria en Josep de la “Lisa”. És costum sentir la fressa d´una de les primeres serres mecàniques que hi ha. Al carrer sol haver-hi les restes de la fusta després de pasar-hi el ribot, els “flocs”, que molta gent fa servir per encendre les estufes de llenya o el foc de la llar. Hi treballen en Sisó, en Xiquet, en Juanito Garcia... El meu cosí i company Quimet Molinas hi fa d´aprenent. Moltes vegades els veig passar davant de casa per anar al treball.
També acostumen a travessar la plaça els pescadors del barri del Pedró quan van cap a la platja o quan tornen cap a casa seva. Hi veig en Siset Casadevall, en Pere “Curro”, els Quintana, el Guatllo, en Llop, en Jaume “Mero”...
Cap al tard veus les noies del barri del Pedró amb la cantina que van a buscar la llet a Ca l´Amàlia, a Can Pimàs, a Ca l´Angèlica, a Ca La “Radinca” i ho aprofiten per anar a fer un “volt” pel carrer de les botigues.
Quan es fa fosc, la plaça queda buida i amb el silenci se sent alguna de les primeres ràdios que algun veí té engegada escoltant “El teatro invisible”, “El mundo rueda”... Els dissabtes a la tarda de molt fred o pluja no sortim a jugar. Ens quedem a escoltar un programa que fan a Ràdio Nacional d´Espanya a Barcelona titulat “Fantasia” amb els inoblidables locutors-presentadors Federico Gallo, Jorge Arandez, Maria Matilde Almendros i Maruja Fernández.
Els vespres dels dies de la Festa Major els bancs són plens de gent que han vingut a la festa i que ho aprofiten per sopar. Porten dintre d´una carmanyola pollastre rostit, el menjar típic d´aquests dies.
Pel carrer Empúries i pels carrers del voltant de la plaça, menys davant de casa meva que hi ha la vorera, en aquells primers temps de la meva infantesa hi circulaven carros amb els seus corresponents cavalls que anaven o venien del camp. Els que més recordo són el d´en Rafel Sabadí, d´en Martí “Juli”, l´”Oliaire”, En Miquel de “Ca l´Amàlia”... Ara ja en circulen ben pocs. Els cotxes sovintegen més. Sovint hi passa el biscuter de Cal Gall. Va amb betzina que la compra al “tanc” de ca l´Esquirol i la paga a 6 ptes. el litre.
I per acabar el lloc on visc jo. A can Piqué. A mi, amb aquesta dèria, la majoria de vegades en plan bon rotllo, de treure motius a tothom em diuen en Piqué “Petit”. A la meva àvia les treballadores que vénen a cosir li diuen “La Noia”. El meu pare és sastre i el meu avi també ho era. Jo no l´he conegut . Es deia Frederic com el meu germà gran que ara està fent la mili a Torre Mornau.. A sobre la porta, no fa gaire, es veia una mica del que quedava d´un “lletrero” que deia Sastreria Piqué. La meva mare es diu Paquita i a més de la feina de casa també cus. A l´entrada hi tenim la botiga amb un taulell, on el pare hi talla la roba, i un moble amb els “cortes de traje”.
Jo el veig tallar amb unes gran tisores que penso guardar quan el meu pare es retiri. També l´he vist planxar amb una d´aquelles planxes de carbó. Ara en té una d´elèctrica. I la de carbó l´ha llençada. Llàstima. El pare fa tratges, pantalons, americanes, armilles... Té una llibreta on hi apunta les mesures dels clients. En té una altra on hi apunta el valor de la peça de roba. Uns pantalons costen unes 500 ptes. Un tratge de roba bona val unes 2.500 ptes.
Les noies cusen davant del “vetllador”, no sé perquè li diuen així. Ara hi cusen la Dolors Lloveras, la “Sia”, La Mary Arasa, la Mª Anita Alaball. I recordo de més petit a la Lluïseta Juan, la Pepita “Savalls”, l´Anita Sala...
El pare és molt aficionat a la cacera. És el president de la Societat de Caçadors “La Perdiu”. Sol anar a caçar perdius i també guatlles, aquestes, amb els enfilats. Els enfilats són unes xarxes que col.loca sobre el sembrat. Després, amb el botet, fa venir les guatlles i quan són a sota els enfilats es fa fressa, i les aus quan volen fugir queden enganxades. Una vegada agafades sol tenir el costum de deixar-les anar. Però també té el costum d´apuntar la quantitat que n´ha agafat cada dia que hi va. A més apunta el lloc: els Comuns, la Coromina, el Riells, Cinc Claus, els Salancs... També és molt aficionat a la música, especialment catalana i sudamericana i toca la guitarra.
Les nits d´estiu és costum de parar la fresca al carrer. Més de quatre vegades es formen un bon grup de curiosos i primers estiuejants asseguts a la barana de davant de casa escoltant aquelles vetllades que es formen assajant amb en Pere “Agustí”, en “Simeon”, en “Lluciano”, l´Amparito, o altres, alguns d´ells espontanis que s´hi afegeixen. La majoria de cançons són del repertori del grup preferit del meu pare, el Trio Los Panchos.
A la Plaça s´hi han fet diverses activitats. La que més recordo és la que es va fer fa un parell d´anys, en Didó, va ser l´any 58. Es tractava d´un senyor que va venir amb la seva dona a fer titelles. Era una barraca bastant gran. A dintre hi havia cadires i un petit escenari de marionetes. Va tenir molt d´èxit. Sempre era ple. Vaig assistir a totes les sessions i quan acabava ja esperàvem la propera. La que em va agradar més va ser...”
De sobte, dringa el despertador. Són les vuit del matí d´un dia feiner hivernenc. A aquestes hores, la gelor i la foscúria de fora conviden a dormitar una estoneta més. Però això és infactible, perquè les obligacions s´han de complir.
M´incorporo, aguaito a fora i veig la plaça i no és la meva. En comptes de la Plaça del Sol d´en Saguer és la del Rei Martí l´Humà ( per entendre´ns Plaça de les Escoles).
On són les botigues de Cal Gall i de Cal Sabateret, què queda de la Fonda Sureda, de cal Sabater, de la fàbrica de punt, dels basters Siset i Pepet, de la sastreria de casa, de la Lola Gallinaire, de Can Niceto i de Can Miquel de l´Administració i no en parlem de la fusteria i de Can Rauret, del Xic, de ca L´Enric del “Bodegon”, del taller d´en Juanito, de Can Figueres, de la botiga de Ca la Gamba... i de la majoria de persones que vivíem a la Plaça ?
Què ha succeit ?
Resulta que tot ha estat un somni. No sóc aquell nen que anava a comprar xocolata, ni el que jugava a saltar i parar, i menys el que menjava pa amb vi i sucre, o pa amb oli per berenar.
Uns, des d´un altre domicili i la majoria des del cel hem deixat físicament, però no espiritualment, la Plaça. Ens conformem en recordar-la i veure-la com està. Amb flors i ben cuidada. Que segueixi així encara que només sigui en honorança a totes aquestes persones que hem viscut en aquesta entranyable plaça.
